Quotes

De juny a juny

L’últim Ple municipal celebrat a Sant Feliu va ser escenari d’uns fets lamentables http://www.youtube.com/watch?v=zf3e84PeLrE&feature=g-user-u
Malauradament no és un fet nou a la nostra ciutat, i òbviament que el Ple hagi de ser suspès fins a dues vegades i finalment s’hagi de celebrar a portar tancada no hauria de deixar satisfet a ningú.

Ara bé, no és la primera vegada que en els darrers anys se celebra un Ple excepcionalment tens. Molts recordem encara el del 14 de juny del 2003. Mentre se celebrava el Ple d’investidura de l’Alcalde, l’ambient es va fer irrespirable, hi va haver algun vidre trencat per algun assistent eixelebrat , i la policia va haver de protegir alguns dels regidors del govern recentment constituït.
La premsa generalista del país va recollir aquells esdeveniments; http://elpais.com/diario/2003/06/15/catalunya/1055639250_850215.html 
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2003/06/16/pagina-1/34004508/pdf.html?search=sant%20feliu%20de%20llobregat
La secció local d’Esquerra ho veia així aleshores;
http://locals.esquerra.cat/documents/butlletins/santfeliullobregat-elfull-especial_caiguda_del_castell.pdf

L’any 2003 eren els sectors afins a Iniciativa qui utilitzaven la sala de plens com a camp de batalla, expressant-t’hi les seves frustracions. El passat dia 28 de juny, era els sectors afins al segon partit de la ciutat, el PSC, els que convertien la sala de plens en una olla de grills, per dir-ho suaument.
Aquesta lleu comparació demostra que la lluita per l’hegemonia política que protagonitzen els dos partits principals de la ciutat des de fa uns quants anys, els pot fer perdre quan els convé el respecte per la institució que representen tot projectant una imatge de la ciutat que hauria d’avergonyir a més d’un.
Avui en dia, època de crisi econòmica, el populisme no només està trucant a la porta de moltes institucions d’arreu d’Europa, en són exemples el Front Nacional francès, el partit nazi Grec, o a casa nostra partits com Plataforma per Catalunya ha entrat amb força a molts Ajuntaments del país. En època de desprestigi de la política és responsabilitat de tots els càrrecs i representants polítics, fer tot el possible per no afegir més desprestigi a les institucions que representen. Fets com el del 2003 i el del passat dijous no fan més que alimentar aquest desprestigi, omplen d’arguments arguments a aquells populismes que avui dia estan trucant a la porta.

A la política no tot s’hi val, amb fets com el del juny del 2003 i el del juny del 2012, només hi perd la ciutat de Sant Feliu.
Responsabilitat doncs, i desitgem que no es torni a repetir.

Anuncis

Publicat 03/07/2012 per oriolbossa

Quotes

El cost d’oportunitat

En economia la decisió de tenir més d’alguna cosa és, alhora, la decisió de tenir menys d’alguna altra, i per tant el cost rellevant de qualsevol decisió és el cost d’oportunitat, que no és més que el valor de la següent cosa que no es tria.

Traslladar aquest concepte al terreny polític, on el càlcul de costos beneficis no és tant tangible, no és pas fàcil; però en els darrers trenta anys s’ha intentat ajudar a la governabilitat de l’Estat a canvi d’assolir la gestió única d’algunes competències, mentre s’esmerçaven incomptables esforços a convèncer els successius governs espanyols de la necessitat de crear una Espanya plural culturalment, més radial en infraestructures, per posar dos exemples, en definitiva un estat a imatge i model dels Landers alemanys.

Si considerem que aquest model de relació ha fracassat (en paraules del propi Jordi Pujol), la pregunta és: quin és el cost agregat, en termes econòmics, polítics i socials, d’haver pres aquesta “decisió” històrica? La resposta no és senzilla, i dubto que el càlcul es pugui arribar a realitzar, de fet no paga la pena ni intentar-ho, però si que cal reflexionar-hi.
D’altra banda, la pregunta que si què es pot contestar, és la de quin cost d’oportunitat té, avui dia, la decisió de seguir pertanyent a Espanya.
La resposta la sabem des de l’any 2010, quan l’Estat va fer publiques les dades del dèficit fiscal, unes dades que ens diuen que a Catalunya aquest dèficit és d’un 10,2% del PIB (a Alemanya està fixat constitucionalment que no pot superar en cap cas el 4%). Estendre’s massa amb la frivolitat dels números seria molt feixuc, però aquest 10,2% suposa uns 22mil milions d’euros l’any, seixanta milions al dia, o tres mil euros per català a l’any.
La realitat es fa doblement dramàtica si considerem que ara passem per un moment extraordinàriament greu, no fa falta demostrar-ho amb exemples i més exemples; podríem no acabar mai; la taxa d’atur, llicenciats molt qualificats que marxen, 38 mil empreses tancades en una any a Catalunya, són els exemples més sagnants.
També caldrien uns quants articles com aquests per demostrar com d’inútil és avui en dia que Espanya racionalitzi el seu model d’Estat, (és interessant, en aquest sentit, saber què en pensen els parlamentaris europeus de la proposta de corredor central ferroviari).

Quina mena de país podríem construir amb aquests 22mil milions d’euros cada any? És normal que algú hi vulgui renunciar?
Hi ha qui intentarà presentar-nos avui dia, encara, el pacte fiscal com la solució a aquests plantejaments. Personalment penso que aquesta alternativa va morir la nit electoral, en confirmar-se la majoria absoluta del PP (no podem obviar el que això representa), i ara estem assistint a un joc polític de conseqüències previsibles, o no.
Només entenc com a vàlida aquesta proposta si serveix a mode d’últim desafiament a l’Estat, perquè quan fracassi, per la incapacitat de l’Estat per canviar els seus propis esquemes, només quedarà com a reclamació última el que és inevitable.

Situem-nos en un marc conceptual més proper, més comú. Sant Feliu, ciutat de quaranta-cinc mil habitants, amb un dèficit de serveis públics evidents, per falta de recursos, que salta a la vista si ens comparem amb ciutats veïnes: quan a Sant Feliu s’inaugurava la nova piscina, ciutats de la nostra comarca feia deu anys que en tenien, o per posar un altre exemple, fóra estrany que Sant Feliu disposés de dues o fins i tot de tres biblioteques públiques?
Volem renunciar-hi? Doncs cada any que passa ho fem una mica; hi renunciem, i ens allunyem d’un ideal de ciutat que dista cada vegada més del que podríem ser, i com més triguem més perpetuarem aquesta situació.

Ho he escrit d’altres vegades, des del meu punt de vista la política social més efectiva és la creació d’un estat propi.

Publicat 26/05/2012 per oriolbossa

Quotes

Assimilació

La sociologia moderna descriu l’assimilació cultural d’un grup etno-cultural, dins del que es té establert com el comú, a una comunitat més gran o dominant. La presumpció que aquests elements generals són la garantia de la convivència cultural dins d’un estat o territori, és la que motiva l’inici d’aquest procés.

L’assimilació pot ser un procés llarg, lent, dissimulat fins i tot, que actua com una bassa d’oli, amb el que s’anomena aparells de l’Estat, i que s’envolta de tots uns mecanismes político-jurídics, destinats a la satisfacció del fi.

D’exemples d’assimilació cultural, a Catalunya, en els darrers tres-cents anys, en trobaríem a cabassos, de fet, penso que se’n podria fer una càtedra sencera a les millors universitats del país. Però l’objectiu d’aquest article és visualitzar un cas concret.

Fa dotze anys, l’Estat Espanyol decidia actualitzar les matricules dels automòbils per adequar-les al marc jurídic Europeu; així el debat es centrava en quin model seria el de futur, si bé un com l’Alemany, on la identificació dels Länders es permetia, o un com el francès, d’una lògica més jacobina, per entendre’ns.

S’entén, que si ens trobem enmig d’un procés d’assimilació, la metròpoli pretendrà sortir-se’n amb la seva i procurarà, amb totes els mitjans de què disposa, que les matricules dels vehicles siguin una eina més per a la consecució del fi; com així va succeir.

 Un exemple de com es reaccionava a aquest nou intent d’assimilar-nos el trobem a Sant Feliu. El setembre de l’any 2000, es presentava i s’aprovava al Ple una moció, d’ICV, PSC i CiU, per rebutjar la decisió del govern del Partit Popular, d’incloure a les matricules només la “E” d’Espanya; no només això, sinó que demanava que es modifiqués la decisió per incloure el Cat, i decidia que els vehicles propietat de l’Ajuntament incloguessin el distintiu Cat també. És significatiu llegir l’argumentació de la regidora del PP, on entenia la reclamació catalana, i argumentava que ells també estaven sensibilitzats amb el tema i per això la darrera decisió del PP a nivell català va ser incloure la “C”, a les seves sigles, però malgrat tot s’abstenia (no votava en contra).

Durant dotze anys, la decisió adoptada pel PP l’any 2000 pot haver tingut multitud de conseqüències, es poden citar algunes a la nostra ciutat. El distintiu Cat ha desaparegut de les matricules dels vehicles municipals, ni la policia, ni els autobusos, ni els serveis de neteja el porten, tal i com havien fet les darrers dotze anys. Tanmateix en els darrers dos mesos, ja sabem de dos casos de conciutadans multats per dur-lo en el seu vehicle privat.

El tema s’ha esvaït de l’agenda política; i aquell partit que l’ha tret, notificant a l’Ajuntament la desaparició del Cat a les matricules, ha estat acusat de fer reduccionisme polític, i d’atiar la bandera d’uns temes identitaris que en temps de crisi no interessen a ningú. No només això, sinó que l’equip de Govern municipal ha ignorat aquest partit, i no li ha atorgat, ni tant sols, el dret a rebre una resposta.

 Com podem observar el panorama ha canviat molt; dotze anys són molts, i en ciència política, tindríem feina per analitzar tots els condicionants que han propiciat aquest canvi en el mapa polític, en el sentit més ampli. Però m’atreveixo a afirmar, que el procés d’assimilació, que és constant en el temps, com el dèficit fiscal, hi ha tingut molt a veure, i aquest procés va fent forat, més encara a la nostra ciutat.

 Per acabar, una nota per a la reflexió, la primera decisió del govern Thatcher, va ser excloure el Gaèlic, com a requisit per exercir la funció pública (us sona Mallorca?). Anys més tard es demostrava la causalitat d’aquesta decisió amb la situació lamentable del Gaèlic. Doncs això, assimilació.

Publicat 14/03/2012 per oriolbossa

Statuses

El cost d’oportunitat

In catalunya, deficit fiscal, Esquerra, independencia on 06/03/2012 by oriolbossa

En economia la decisió de tenir més d’alguna cosa és, alhora, la decisió de tenir menys d’alguna altra, i per tant el cost rellevant de qualsevol decisió és el cost d’oportunitat, que no és més que el valor de la següent cosa que no es tria.

Traslladar aquest concepte al terreny polític, on el càlcul de costos beneficis no és tant tangible, no és pas fàcil; però en els darrers trenta anys s’ha intentat ajudar a la governabilitat de l’Estat a canvi d’assolir la gestió única d’algunes competències, mentre s’esmerçaven incomptables esforços a convèncer els successius governs espanyols de la necessitat de crear una Espanya plural culturalment, més radial en infraestructures, per posar dos exemples, en definitiva un estat a imatge i model dels Landers alemanys.

Si considerem que aquest model de relació ha fracassat (en paraules del propi Jordi Pujol), la pregunta és: quin és el cost agregat, en termes econòmics, polítics i socials, d’haver pres aquesta “decisió” històrica? La resposta no és senzilla, i dubto que el càlcul es pugui arribar a realitzar, de fet no paga la pena ni intentar-ho, però si que cal reflexionar-hi.
D’altra banda, la pregunta que si què es pot contestar, és la de quin cost d’oportunitat té, avui dia, la decisió de seguir pertanyent a Espanya.
La resposta la sabem des de l’any 2010, quan l’Estat va fer publiques les dades del dèficit fiscal, unes dades que ens diuen que a Catalunya aquest dèficit és d’un 10,2% del PIB (a Alemanya està fixat constitucionalment que no pot superar en cap cas el 4%). Estendre’s massa amb la frivolitat dels números seria molt feixuc, però aquest 10,2% suposa uns 22mil milions d’euros l’any, seixanta milions al dia, o tres mil euros per català a l’any.
La realitat es fa doblement dramàtica si considerem que ara passem per un moment extraordinàriament greu, no fa falta demostrar-ho amb exemples i més exemples; podríem no acabar mai;  la taxa d’atur, llicenciats molt qualificats que marxen, 38 mil empreses tancades en una any a Catalunya, són els exemples més sagnants.
També caldrien uns quants articles com aquests per demostrar com d’inútil és avui en dia que Espanya racionalitzi el seu model d’Estat, (és interessant, en aquest sentit, saber què en pensen els parlamentaris europeus de la proposta de corredor central ferroviari).

Quina mena de país podríem construir amb aquests 22mil milions d’euros cada any? És normal que algú hi vulgui renunciar?
Hi ha qui intentarà presentar-nos avui dia, encara, el pacte fiscal com la solució a aquests plantejaments. Personalment penso que aquesta alternativa va morir la nit electoral, en confirmar-se la majoria absoluta del PP (no podem obviar el que això representa), i ara estem assistint a un joc polític de conseqüències previsibles, o no.
Només entenc com a vàlida aquesta proposta si serveix a mode d’últim desafiament a l’Estat, perquè quan fracassi, per la incapacitat de l’Estat per canviar els seus propis esquemes, només quedarà com a reclamació última el que és inevitable.

Situem-nos en un marc conceptual més proper, més comú. Sant Feliu, ciutat de quaranta-cinc mil habitants, amb un dèficit de serveis públics evidents, per falta de recursos, que salta a la vista si ens comparem amb ciutats veïnes: quan a Sant Feliu s’inaugurava la nova piscina, ciutats de la nostra comarca feia deu anys que en tenien, o per posar un altre exemple, fóra estrany que Sant Feliu disposés de dues o fins i tot de tres biblioteques públiques?
Volem renunciar-hi? Doncs cada any que passa ho fem una mica; hi renunciem, i ens allunyem d’un ideal de ciutat que dista cada vegada més del que podríem ser, i com més triguem més perpetuarem aquesta situació.

Ho he escrit d’altres vegades, des del meu punt de vista la política social més efectiva és la creació d’un estat propi.

Statuses

No era això, companys.

In Esquerra, Ple municipal, sant feliu on 23/02/2012 by oriolbossa

Aquest mes de febrer, els grups municipals d’ICV i el PSC, presenten al Ple una proposta de moció en favor del jutge Garzón.

Com a membre de l’executiva d’Esquerra Republicana de Catalunya de Sant Feliu vull deixar ben clar, i argumentar, la meva més enèrgica disconformitat amb aquesta moció.

En primer lloc l’enunciat de la moció barreja naps amb cols; és a dir, barreja l’afer dels crims del franquisme, amb la figura del jutge Garzón.

Una cosa és condemnar el rebuig pel fet que l’Estat espanyol no investigui els crims del franquisme, i perquè la justícia hagi condemnat el jutge instructor per voler fer-ho; l’altre cosa és voler donar suport, sense més, a la figura de l’esmentat jutge.

Vull deixar clar que si l’enunciat de la moció hagués estat per exemple: “moció de rebuig a la negació a investigar els crims del franquisme”, hi estaria absolutament d’acord i no hi hauria motiu de crítica; però l’enunciat és un altre, i he de dir que el trobo directament un insult a la intel·ligència i em preocupa i molt que aquests dos grups municipals hagin estat tan curts de vista com per portar-ho al Ple.

Sustento el meu punt de vista tant enèrgicament crític en els següents fets:

El jutge Garzón l’any 1992 no va dubtar gens a l’hora de dur a disset independentistes a les dependències de la Guàrdia Civil i incomunicar-los, molts van passar-hi diversos dies, temps que la benemèrita no va desaprofitar per torturar-los, la qual cosa va ser denunciada davant el mega jutge.

El jutge Garzón va fer servir les declaracions extretes sota tortura per instruir la seva causa, i va arxivar les denúncies de tortura. Ni l’Audiència Nacional ni cap altra instància judicial espanyola van voler investigar (sí, sí tot un defensor dels Drets Humans).

Fins aquí qualsevol podria posar en dubte el meu relat, però dotze anys més tard el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg condemnà l’Estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura per no haver investigat les denúncies per tortura tot i les evidències existents. Aquella condemna va ser literalment una condemna de prevaricació (per no haver fet allò que per llei tocava) i un dels màxims responsables jurídics d’aquesta prevaricació era, precisament el jutge Garzón. Aquest jutge i l’aparell polític i jurídic espanyol, però, van ignorar la sentència i no es van depurar cap mena de responsabilitats.

És injust, si, que el senyor Garzón segui per primer cop al banc dels acusats per voler investigar els crims del franquisme, però això no l’eximeix de cap culpa en el passat i presentar una moció pel seu suport a mi em sembla pornogràfic; i insultant.

Probablement el Ple votarà “si” a la moció; el més intel·ligent seria retirar-la i presentar-la amb una altra mena d’enunciat, però sincerament dubto que es faci.

Statuses

Créixer o no

In catalunya, Esquerra, sant feliu on 20/01/2012 by oriolbossa

Algú pot assegurar que s’ha après la lliçó definitivament?

Algú és capaç de dir-nos que a l’Estat no es tornarà a repetir una liberalització del sòl en els propers anys (majoria absoluta PP), que torni a basar l’economia en la construcció i que ompli altre cop les nostres ciutats de grues, i de més grues?

Al meu entendre la nostra ciutat ja no pot créixer més, si més no, no pot créixer més a nivell urbanístic, però també s’ha de plantejar la necessitat de seguir allotjant certes activitats econòmiques.

Des del punt de vista urbanístic em sembla lamentable i preocupant que encara s’estiguin aixecant edificis, com ara a la carretera del Pla, i hi hagi promocions previstes a la zona de Can Bertrand. Seria bo que l’Ajuntament publiqués el cens d’edificis buits de la ciutat, per valorar amb dades objectives la necessitat real d’aquestes noves construccions, i determinar també si realment hi ha demanda d’habitatge a Sant Feliu.

Des del punt de vista econòmic, a nivell acadèmic, avui dia, hi ha diversos punts de vista i anàlisis sobre el creixement. Des de les teories on es defensa obsessivament la necessitat de créixer, créixer i créixer per sortir de la crisi al preu que sigui; fins a les que apunten a la necessitat de deixar de créixer i fins i tot les teories que apunten a la necessitat de decréixer.

A priori, jo pensava que un govern eco socialista, es plantejaria, ni que fos de passada, aquestes teories a l’hora de gestionar la ciutat; així doncs no entenc com l’equip de govern no es planteja el tancament del la fàbrica Sanson, no en un horitzó immediat, òbviament, però si en un horitzó de deu a quinze anys.

En el cas de la Sanson, jo crec que cal decréixer, cal parar l’activitat de la fàbrica definitivament i cal desmantellar-la, així podríem créixer en qualitat de vida, i en qualitat mediambiental a Sant Feliu, de ben segur que els nostres conciutadans hi estaran d’acord.

D’altre banda cal articular mecanismes de pressió, sigui institucional o ciutadana, perquè la fàbrica compleixi la llei i desmantelli ja totes les instal·lacions en desús derivades de la seva activitat minera.

Finalment, des d’un punt de vista estrictament urbanístic, m’agradaria apuntar que fóra bo que a Sant Feliu al llarg d’aquesta legislatura Ajuntament, govern i oposició, i entitats féssim un gran pacte per aturar l’amenaça real de nous plans de creixement urbanístic que es podrien donar en el futur, perquè estareu d’acord amb mi que la nostra ciutat no es pot permetre créixer més. Això no és pas una utopia, ciutats nord americanes, amb una gran pressió urbanística ja han fet lleis en aquest sentit.

Quotes

Sant Feliu d’esquena al País

No em puc acabar de treure mai del damunt la sensació de viure en una espècie de Gàl·lia, en el sentit de reducte arraconat a un cantó del Principat (no en sentit estricte); és una exageració òbviament, però és una sensació que de ben segur molts companys de fatigues comparteixen.
Ahir, assistia al Ple municipal, amb la sensació que la distància que separa la nostra particular Gàl·lia Baix Llobregatenca de la resta del País es podia reduir simbòlicament, si els regidors d’ICV o del PSC, votaven a favor, o si més no s’abstenien els dos, en la votació que havia de permetre incloure la ciutat a la Xarxa de Municipis per la Independència (des d’aquí animo a aquests regidors que es reuneixin amb llurs col·legues d’altres municipis que han tingut més alçada de mires i hi han votat positivament).
Però tal com s’esperava, i es podia intuir, la capital de la nostra Gàl·lia particular va resistir heroicament una nova batalla simbòlica, utilitzant totes les armes, inclosa la demagògica, i com a resultat han permès que Sant Feliu de Llobregat doni l’esquena a una realitat que recorre tot el País, si es té en comte que cent vint municipis s’han adherit a la Xarxa; que les Consultes, es van celebrar a la majoria del territori, també a Sant Feliu, amb clars impediments de l’Alcalde d’aleshores; que després d’una bona colla d’anys de no permetre incloure la pregunta als sondejos demoscòpics, aquests ja mostren una majoria social favorable a la independència, i que, el què considero més important, i representa la victòria més gran de l’independentisme fins ara, s’ha aconseguit situar la qüestió al centre del debat polític.

El que més em va sorprendre del Ple d’ahir no fou el sentit del vot dels diferents grups, el realment sorprenent va ser l’argumentació que els dos grups polítics esmentats van emprar per justificar la seva posició.
Començaré pel PSC; la seva argumentació va ser talment una metàfora de la oposició al Govern municipal que estan fent fins ara. Escoltant a la seva portaveu, no podria dir amb exactitud si els socialistes santfeliuencs saben ben bé el que és aquesta Xarxa de Municipis, o si l’exercici de demagògia utilitzat estava del tot premeditat en un terreny ideològic, el de l’encaix de Catalunya amb Espanya, en el qual naufraguen, talment com el partit en si. I és que no es pot justificar que no es pot formar part de la Xarxa a causa d’un suposat cost econòmic per la ciutat, inexistent val a dir, comparable al de altres ens supramunicipals (consell comarcal, diputació etc…) que segons ells ja permeten aquests debats. Com no, després de demostrar que la moció, no només no anava amb ells, sinó que ni tant sols s’havien preocupat a investigar en què consisteix aquesta Xarxa (repeteixo, que alguns regidors socialistes d’arreu del país hi han votat a favor), van aprofitar, cosa que ja és tot un clàssic en aquesta mena de debats, per deixar clar que ells son federalistes (suposo que de la mateixa manera que ho són el senyor Bono i el senyor Guerra).
En el cas del grup d’ICV, el problema, segons ells, és en la utilització del mot independentista en l’enunciat de la moció. El seu argumentari es basa en que si en lloc de municipis per la independència, fos municipis pel dret a decidir o a favor de l’autodetermincaió, òbviament el seu vot hagués estat afirmatiu. Aprofito per dir, contradient aquest argument,que la Xarxa el que vol és treballar per aprofundir en l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Un tampoc es pot treure del cap, més encara després del Ple d’ahir, la idea que si algun dia tenim la sort de decidir els nostres designis futurs, els ecosocialistes santfeliuencs apostarien pel no, però estarien contents que els permetessin autodeterminar-se, per seguir igual suposo; per tant ja m’explicaran la gràcia del Dret a Decidir per decidir seguir iguals. Per ells en l’hipotètic exercici del dret a decidir hauria de constar la resposta federalista, només dir-los que dos no es federen si un no vol; i de federalistes no sé si en queda cap Ebre enllà.
No se li escapa a ningú que darrere les argumentacions ecosocialistes, hi ha molta estratègia en clau municipal, i ho trobo legítim i respectable; ho demostren les paraules de l’Alcalde afirmant que molts conciutadans que no combreguen amb el debat que ens ocupa (i que els han votat) no entendrien que ells votessin a favor de que la institució que representen formés part de la Xarxa. Per entendre’ns, ells calculen que si es mostraven favorables a la moció bona part dels seus votants no ho entendrien, i el més probable és que això els passés factura en el futur.

Abandonava la sala de Plens de l’Ajuntament, amb un filtre color sèpia a la ment, després d’haver escoltat arguments propis d’èpoques pretèrites, el que no ha canviat tampoc, és la manera com els representants polítics de la nostra ciutat entenen l’independentisme. Cansa que s’utilitzin sempre els mateixos arguments (l’ara no toca, això no interessa a ningú, amb la crisi això es secundari etc…). Nosaltres seguirem treballant per reduir aquesta distància abismal amb la gran majoria de la resta del territori, i perquè el debat polític de la nostra ciutat es normalitzi (en la direcció i el sentit que he pretès explicar).

Conclouré aquest article de la mateixa manera que ho he fet d’altres vegades. Avui dia la independència de Catalunya és la única política social viable; així de clar, perquè se’m entengui, sense independència en breu aquest país deixarà de ser viable, tal i com se’ns escanya contínuament. Per tant, tot i que els representants legítims de la nostra ciutat no ho creguin ARA SI TOCA!!

Publicat 30/11/2011 per oriolbossa