El cost d’oportunitat

En economia la decisió de tenir més d’alguna cosa és, alhora, la decisió de tenir menys d’alguna altra, i per tant el cost rellevant de qualsevol decisió és el cost d’oportunitat, que no és més que el valor de la següent cosa que no es tria.

Traslladar aquest concepte al terreny polític, on el càlcul de costos beneficis no és tant tangible, no és pas fàcil; però en els darrers trenta anys s’ha intentat ajudar a la governabilitat de l’Estat a canvi d’assolir la gestió única d’algunes competències, mentre s’esmerçaven incomptables esforços a convèncer els successius governs espanyols de la necessitat de crear una Espanya plural culturalment, més radial en infraestructures, per posar dos exemples, en definitiva un estat a imatge i model dels Landers alemanys.

Si considerem que aquest model de relació ha fracassat (en paraules del propi Jordi Pujol), la pregunta és: quin és el cost agregat, en termes econòmics, polítics i socials, d’haver pres aquesta “decisió” històrica? La resposta no és senzilla, i dubto que el càlcul es pugui arribar a realitzar, de fet no paga la pena ni intentar-ho, però si que cal reflexionar-hi.
D’altra banda, la pregunta que si què es pot contestar, és la de quin cost d’oportunitat té, avui dia, la decisió de seguir pertanyent a Espanya.
La resposta la sabem des de l’any 2010, quan l’Estat va fer publiques les dades del dèficit fiscal, unes dades que ens diuen que a Catalunya aquest dèficit és d’un 10,2% del PIB (a Alemanya està fixat constitucionalment que no pot superar en cap cas el 4%). Estendre’s massa amb la frivolitat dels números seria molt feixuc, però aquest 10,2% suposa uns 22mil milions d’euros l’any, seixanta milions al dia, o tres mil euros per català a l’any.
La realitat es fa doblement dramàtica si considerem que ara passem per un moment extraordinàriament greu, no fa falta demostrar-ho amb exemples i més exemples; podríem no acabar mai; la taxa d’atur, llicenciats molt qualificats que marxen, 38 mil empreses tancades en una any a Catalunya, són els exemples més sagnants.
També caldrien uns quants articles com aquests per demostrar com d’inútil és avui en dia que Espanya racionalitzi el seu model d’Estat, (és interessant, en aquest sentit, saber què en pensen els parlamentaris europeus de la proposta de corredor central ferroviari).

Quina mena de país podríem construir amb aquests 22mil milions d’euros cada any? És normal que algú hi vulgui renunciar?
Hi ha qui intentarà presentar-nos avui dia, encara, el pacte fiscal com la solució a aquests plantejaments. Personalment penso que aquesta alternativa va morir la nit electoral, en confirmar-se la majoria absoluta del PP (no podem obviar el que això representa), i ara estem assistint a un joc polític de conseqüències previsibles, o no.
Només entenc com a vàlida aquesta proposta si serveix a mode d’últim desafiament a l’Estat, perquè quan fracassi, per la incapacitat de l’Estat per canviar els seus propis esquemes, només quedarà com a reclamació última el que és inevitable.

Situem-nos en un marc conceptual més proper, més comú. Sant Feliu, ciutat de quaranta-cinc mil habitants, amb un dèficit de serveis públics evidents, per falta de recursos, que salta a la vista si ens comparem amb ciutats veïnes: quan a Sant Feliu s’inaugurava la nova piscina, ciutats de la nostra comarca feia deu anys que en tenien, o per posar un altre exemple, fóra estrany que Sant Feliu disposés de dues o fins i tot de tres biblioteques públiques?
Volem renunciar-hi? Doncs cada any que passa ho fem una mica; hi renunciem, i ens allunyem d’un ideal de ciutat que dista cada vegada més del que podríem ser, i com més triguem més perpetuarem aquesta situació.

Ho he escrit d’altres vegades, des del meu punt de vista la política social més efectiva és la creació d’un estat propi.

Assimilació

La sociologia moderna descriu l’assimilació cultural d’un grup etno-cultural, dins del que es té establert com el comú, a una comunitat més gran o dominant. La presumpció que aquests elements generals són la garantia de la convivència cultural dins d’un estat o territori, és la que motiva l’inici d’aquest procés.

L’assimilació pot ser un procés llarg, lent, dissimulat fins i tot, que actua com una bassa d’oli, amb el que s’anomena aparells de l’Estat, i que s’envolta de tots uns mecanismes político-jurídics, destinats a la satisfacció del fi.

D’exemples d’assimilació cultural, a Catalunya, en els darrers tres-cents anys, en trobaríem a cabassos, de fet, penso que se’n podria fer una càtedra sencera a les millors universitats del país. Però l’objectiu d’aquest article és visualitzar un cas concret.

Fa dotze anys, l’Estat Espanyol decidia actualitzar les matricules dels automòbils per adequar-les al marc jurídic Europeu; així el debat es centrava en quin model seria el de futur, si bé un com l’Alemany, on la identificació dels Länders es permetia, o un com el francès, d’una lògica més jacobina, per entendre’ns.

S’entén, que si ens trobem enmig d’un procés d’assimilació, la metròpoli pretendrà sortir-se’n amb la seva i procurarà, amb totes els mitjans de què disposa, que les matricules dels vehicles siguin una eina més per a la consecució del fi; com així va succeir.

 Un exemple de com es reaccionava a aquest nou intent d’assimilar-nos el trobem a Sant Feliu. El setembre de l’any 2000, es presentava i s’aprovava al Ple una moció, d’ICV, PSC i CiU, per rebutjar la decisió del govern del Partit Popular, d’incloure a les matricules només la “E” d’Espanya; no només això, sinó que demanava que es modifiqués la decisió per incloure el Cat, i decidia que els vehicles propietat de l’Ajuntament incloguessin el distintiu Cat també. És significatiu llegir l’argumentació de la regidora del PP, on entenia la reclamació catalana, i argumentava que ells també estaven sensibilitzats amb el tema i per això la darrera decisió del PP a nivell català va ser incloure la “C”, a les seves sigles, però malgrat tot s’abstenia (no votava en contra).

Durant dotze anys, la decisió adoptada pel PP l’any 2000 pot haver tingut multitud de conseqüències, es poden citar algunes a la nostra ciutat. El distintiu Cat ha desaparegut de les matricules dels vehicles municipals, ni la policia, ni els autobusos, ni els serveis de neteja el porten, tal i com havien fet les darrers dotze anys. Tanmateix en els darrers dos mesos, ja sabem de dos casos de conciutadans multats per dur-lo en el seu vehicle privat.

El tema s’ha esvaït de l’agenda política; i aquell partit que l’ha tret, notificant a l’Ajuntament la desaparició del Cat a les matricules, ha estat acusat de fer reduccionisme polític, i d’atiar la bandera d’uns temes identitaris que en temps de crisi no interessen a ningú. No només això, sinó que l’equip de Govern municipal ha ignorat aquest partit, i no li ha atorgat, ni tant sols, el dret a rebre una resposta.

 Com podem observar el panorama ha canviat molt; dotze anys són molts, i en ciència política, tindríem feina per analitzar tots els condicionants que han propiciat aquest canvi en el mapa polític, en el sentit més ampli. Però m’atreveixo a afirmar, que el procés d’assimilació, que és constant en el temps, com el dèficit fiscal, hi ha tingut molt a veure, i aquest procés va fent forat, més encara a la nostra ciutat.

 Per acabar, una nota per a la reflexió, la primera decisió del govern Thatcher, va ser excloure el Gaèlic, com a requisit per exercir la funció pública (us sona Mallorca?). Anys més tard es demostrava la causalitat d’aquesta decisió amb la situació lamentable del Gaèlic. Doncs això, assimilació.

El cost d’oportunitat

En economia la decisió de tenir més d’alguna cosa és, alhora, la decisió de tenir menys d’alguna altra, i per tant el cost rellevant de qualsevol decisió és el cost d’oportunitat, que no és més que el valor de la següent cosa que no es tria.

Traslladar aquest concepte al terreny polític, on el càlcul de costos beneficis no és tant tangible, no és pas fàcil; però en els darrers trenta anys s’ha intentat ajudar a la governabilitat de l’Estat a canvi d’assolir la gestió única d’algunes competències, mentre s’esmerçaven incomptables esforços a convèncer els successius governs espanyols de la necessitat de crear una Espanya plural culturalment, més radial en infraestructures, per posar dos exemples, en definitiva un estat a imatge i model dels Landers alemanys.

Si considerem que aquest model de relació ha fracassat (en paraules del propi Jordi Pujol), la pregunta és: quin és el cost agregat, en termes econòmics, polítics i socials, d’haver pres aquesta “decisió” històrica? La resposta no és senzilla, i dubto que el càlcul es pugui arribar a realitzar, de fet no paga la pena ni intentar-ho, però si que cal reflexionar-hi.
D’altra banda, la pregunta que si què es pot contestar, és la de quin cost d’oportunitat té, avui dia, la decisió de seguir pertanyent a Espanya.
La resposta la sabem des de l’any 2010, quan l’Estat va fer publiques les dades del dèficit fiscal, unes dades que ens diuen que a Catalunya aquest dèficit és d’un 10,2% del PIB (a Alemanya està fixat constitucionalment que no pot superar en cap cas el 4%). Estendre’s massa amb la frivolitat dels números seria molt feixuc, però aquest 10,2% suposa uns 22mil milions d’euros l’any, seixanta milions al dia, o tres mil euros per català a l’any.
La realitat es fa doblement dramàtica si considerem que ara passem per un moment extraordinàriament greu, no fa falta demostrar-ho amb exemples i més exemples; podríem no acabar mai;  la taxa d’atur, llicenciats molt qualificats que marxen, 38 mil empreses tancades en una any a Catalunya, són els exemples més sagnants.
També caldrien uns quants articles com aquests per demostrar com d’inútil és avui en dia que Espanya racionalitzi el seu model d’Estat, (és interessant, en aquest sentit, saber què en pensen els parlamentaris europeus de la proposta de corredor central ferroviari).

Quina mena de país podríem construir amb aquests 22mil milions d’euros cada any? És normal que algú hi vulgui renunciar?
Hi ha qui intentarà presentar-nos avui dia, encara, el pacte fiscal com la solució a aquests plantejaments. Personalment penso que aquesta alternativa va morir la nit electoral, en confirmar-se la majoria absoluta del PP (no podem obviar el que això representa), i ara estem assistint a un joc polític de conseqüències previsibles, o no.
Només entenc com a vàlida aquesta proposta si serveix a mode d’últim desafiament a l’Estat, perquè quan fracassi, per la incapacitat de l’Estat per canviar els seus propis esquemes, només quedarà com a reclamació última el que és inevitable.

Situem-nos en un marc conceptual més proper, més comú. Sant Feliu, ciutat de quaranta-cinc mil habitants, amb un dèficit de serveis públics evidents, per falta de recursos, que salta a la vista si ens comparem amb ciutats veïnes: quan a Sant Feliu s’inaugurava la nova piscina, ciutats de la nostra comarca feia deu anys que en tenien, o per posar un altre exemple, fóra estrany que Sant Feliu disposés de dues o fins i tot de tres biblioteques públiques?
Volem renunciar-hi? Doncs cada any que passa ho fem una mica; hi renunciem, i ens allunyem d’un ideal de ciutat que dista cada vegada més del que podríem ser, i com més triguem més perpetuarem aquesta situació.

Ho he escrit d’altres vegades, des del meu punt de vista la política social més efectiva és la creació d’un estat propi.

No era això, companys.

Aquest mes de febrer, els grups municipals d’ICV i el PSC, presenten al Ple una proposta de moció en favor del jutge Garzón.

Com a membre de l’executiva d’Esquerra Republicana de Catalunya de Sant Feliu vull deixar ben clar, i argumentar, la meva més enèrgica disconformitat amb aquesta moció.

En primer lloc l’enunciat de la moció barreja naps amb cols; és a dir, barreja l’afer dels crims del franquisme, amb la figura del jutge Garzón.

Una cosa és condemnar el rebuig pel fet que l’Estat espanyol no investigui els crims del franquisme, i perquè la justícia hagi condemnat el jutge instructor per voler fer-ho; l’altre cosa és voler donar suport, sense més, a la figura de l’esmentat jutge.

Vull deixar clar que si l’enunciat de la moció hagués estat per exemple: “moció de rebuig a la negació a investigar els crims del franquisme”, hi estaria absolutament d’acord i no hi hauria motiu de crítica; però l’enunciat és un altre, i he de dir que el trobo directament un insult a la intel·ligència i em preocupa i molt que aquests dos grups municipals hagin estat tan curts de vista com per portar-ho al Ple.

Sustento el meu punt de vista tant enèrgicament crític en els següents fets:

El jutge Garzón l’any 1992 no va dubtar gens a l’hora de dur a disset independentistes a les dependències de la Guàrdia Civil i incomunicar-los, molts van passar-hi diversos dies, temps que la benemèrita no va desaprofitar per torturar-los, la qual cosa va ser denunciada davant el mega jutge.

El jutge Garzón va fer servir les declaracions extretes sota tortura per instruir la seva causa, i va arxivar les denúncies de tortura. Ni l’Audiència Nacional ni cap altra instància judicial espanyola van voler investigar (sí, sí tot un defensor dels Drets Humans).

Fins aquí qualsevol podria posar en dubte el meu relat, però dotze anys més tard el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg condemnà l’Estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura per no haver investigat les denúncies per tortura tot i les evidències existents. Aquella condemna va ser literalment una condemna de prevaricació (per no haver fet allò que per llei tocava) i un dels màxims responsables jurídics d’aquesta prevaricació era, precisament el jutge Garzón. Aquest jutge i l’aparell polític i jurídic espanyol, però, van ignorar la sentència i no es van depurar cap mena de responsabilitats.

És injust, si, que el senyor Garzón segui per primer cop al banc dels acusats per voler investigar els crims del franquisme, però això no l’eximeix de cap culpa en el passat i presentar una moció pel seu suport a mi em sembla pornogràfic; i insultant.

Probablement el Ple votarà “si” a la moció; el més intel·ligent seria retirar-la i presentar-la amb una altra mena d’enunciat, però sincerament dubto que es faci.

Créixer o no

Algú pot assegurar que s’ha après la lliçó definitivament?

Algú és capaç de dir-nos que a l’Estat no es tornarà a repetir una liberalització del sòl en els propers anys (majoria absoluta PP), que torni a basar l’economia en la construcció i que ompli altre cop les nostres ciutats de grues, i de més grues?

Al meu entendre la nostra ciutat ja no pot créixer més, si més no, no pot créixer més a nivell urbanístic, però també s’ha de plantejar la necessitat de seguir allotjant certes activitats econòmiques.

Des del punt de vista urbanístic em sembla lamentable i preocupant que encara s’estiguin aixecant edificis, com ara a la carretera del Pla, i hi hagi promocions previstes a la zona de Can Bertrand. Seria bo que l’Ajuntament publiqués el cens d’edificis buits de la ciutat, per valorar amb dades objectives la necessitat real d’aquestes noves construccions, i determinar també si realment hi ha demanda d’habitatge a Sant Feliu.

Des del punt de vista econòmic, a nivell acadèmic, avui dia, hi ha diversos punts de vista i anàlisis sobre el creixement. Des de les teories on es defensa obsessivament la necessitat de créixer, créixer i créixer per sortir de la crisi al preu que sigui; fins a les que apunten a la necessitat de deixar de créixer i fins i tot les teories que apunten a la necessitat de decréixer.

A priori, jo pensava que un govern eco socialista, es plantejaria, ni que fos de passada, aquestes teories a l’hora de gestionar la ciutat; així doncs no entenc com l’equip de govern no es planteja el tancament del la fàbrica Sanson, no en un horitzó immediat, òbviament, però si en un horitzó de deu a quinze anys.

En el cas de la Sanson, jo crec que cal decréixer, cal parar l’activitat de la fàbrica definitivament i cal desmantellar-la, així podríem créixer en qualitat de vida, i en qualitat mediambiental a Sant Feliu, de ben segur que els nostres conciutadans hi estaran d’acord.

D’altre banda cal articular mecanismes de pressió, sigui institucional o ciutadana, perquè la fàbrica compleixi la llei i desmantelli ja totes les instal·lacions en desús derivades de la seva activitat minera.

Finalment, des d’un punt de vista estrictament urbanístic, m’agradaria apuntar que fóra bo que a Sant Feliu al llarg d’aquesta legislatura Ajuntament, govern i oposició, i entitats féssim un gran pacte per aturar l’amenaça real de nous plans de creixement urbanístic que es podrien donar en el futur, perquè estareu d’acord amb mi que la nostra ciutat no es pot permetre créixer més. Això no és pas una utopia, ciutats nord americanes, amb una gran pressió urbanística ja han fet lleis en aquest sentit.

Sant Feliu d’esquena al País

No em puc acabar de treure mai del damunt la sensació de viure en una espècie de Gàl·lia, en el sentit de reducte arraconat a un cantó del Principat (no en sentit estricte); és una exageració òbviament, però és una sensació que de ben segur molts companys de fatigues comparteixen.
Ahir, assistia al Ple municipal, amb la sensació que la distància que separa la nostra particular Gàl·lia Baix Llobregatenca de la resta del País es podia reduir simbòlicament, si els regidors d’ICV o del PSC, votaven a favor, o si més no s’abstenien els dos, en la votació que havia de permetre incloure la ciutat a la Xarxa de Municipis per la Independència (des d’aquí animo a aquests regidors que es reuneixin amb llurs col·legues d’altres municipis que han tingut més alçada de mires i hi han votat positivament).
Però tal com s’esperava, i es podia intuir, la capital de la nostra Gàl·lia particular va resistir heroicament una nova batalla simbòlica, utilitzant totes les armes, inclosa la demagògica, i com a resultat han permès que Sant Feliu de Llobregat doni l’esquena a una realitat que recorre tot el País, si es té en comte que cent vint municipis s’han adherit a la Xarxa; que les Consultes, es van celebrar a la majoria del territori, també a Sant Feliu, amb clars impediments de l’Alcalde d’aleshores; que després d’una bona colla d’anys de no permetre incloure la pregunta als sondejos demoscòpics, aquests ja mostren una majoria social favorable a la independència, i que, el què considero més important, i representa la victòria més gran de l’independentisme fins ara, s’ha aconseguit situar la qüestió al centre del debat polític.

El que més em va sorprendre del Ple d’ahir no fou el sentit del vot dels diferents grups, el realment sorprenent va ser l’argumentació que els dos grups polítics esmentats van emprar per justificar la seva posició.
Començaré pel PSC; la seva argumentació va ser talment una metàfora de la oposició al Govern municipal que estan fent fins ara. Escoltant a la seva portaveu, no podria dir amb exactitud si els socialistes santfeliuencs saben ben bé el que és aquesta Xarxa de Municipis, o si l’exercici de demagògia utilitzat estava del tot premeditat en un terreny ideològic, el de l’encaix de Catalunya amb Espanya, en el qual naufraguen, talment com el partit en si. I és que no es pot justificar que no es pot formar part de la Xarxa a causa d’un suposat cost econòmic per la ciutat, inexistent val a dir, comparable al de altres ens supramunicipals (consell comarcal, diputació etc…) que segons ells ja permeten aquests debats. Com no, després de demostrar que la moció, no només no anava amb ells, sinó que ni tant sols s’havien preocupat a investigar en què consisteix aquesta Xarxa (repeteixo, que alguns regidors socialistes d’arreu del país hi han votat a favor), van aprofitar, cosa que ja és tot un clàssic en aquesta mena de debats, per deixar clar que ells son federalistes (suposo que de la mateixa manera que ho són el senyor Bono i el senyor Guerra).
En el cas del grup d’ICV, el problema, segons ells, és en la utilització del mot independentista en l’enunciat de la moció. El seu argumentari es basa en que si en lloc de municipis per la independència, fos municipis pel dret a decidir o a favor de l’autodetermincaió, òbviament el seu vot hagués estat afirmatiu. Aprofito per dir, contradient aquest argument,que la Xarxa el que vol és treballar per aprofundir en l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Un tampoc es pot treure del cap, més encara després del Ple d’ahir, la idea que si algun dia tenim la sort de decidir els nostres designis futurs, els ecosocialistes santfeliuencs apostarien pel no, però estarien contents que els permetessin autodeterminar-se, per seguir igual suposo; per tant ja m’explicaran la gràcia del Dret a Decidir per decidir seguir iguals. Per ells en l’hipotètic exercici del dret a decidir hauria de constar la resposta federalista, només dir-los que dos no es federen si un no vol; i de federalistes no sé si en queda cap Ebre enllà.
No se li escapa a ningú que darrere les argumentacions ecosocialistes, hi ha molta estratègia en clau municipal, i ho trobo legítim i respectable; ho demostren les paraules de l’Alcalde afirmant que molts conciutadans que no combreguen amb el debat que ens ocupa (i que els han votat) no entendrien que ells votessin a favor de que la institució que representen formés part de la Xarxa. Per entendre’ns, ells calculen que si es mostraven favorables a la moció bona part dels seus votants no ho entendrien, i el més probable és que això els passés factura en el futur.

Abandonava la sala de Plens de l’Ajuntament, amb un filtre color sèpia a la ment, després d’haver escoltat arguments propis d’èpoques pretèrites, el que no ha canviat tampoc, és la manera com els representants polítics de la nostra ciutat entenen l’independentisme. Cansa que s’utilitzin sempre els mateixos arguments (l’ara no toca, això no interessa a ningú, amb la crisi això es secundari etc…). Nosaltres seguirem treballant per reduir aquesta distància abismal amb la gran majoria de la resta del territori, i perquè el debat polític de la nostra ciutat es normalitzi (en la direcció i el sentit que he pretès explicar).

Conclouré aquest article de la mateixa manera que ho he fet d’altres vegades. Avui dia la independència de Catalunya és la única política social viable; així de clar, perquè se’m entengui, sense independència en breu aquest país deixarà de ser viable, tal i com se’ns escanya contínuament. Per tant, tot i que els representants legítims de la nostra ciutat no ho creguin ARA SI TOCA!!

Valoració dels resultats

Més enllà de la lògica voluntat de cercar una bon resultat electoral, que ens permetés mantenir la representació al Congrés de Diputats, les passades eleccions servien a Esquerra Republicana de Catalunya per valorar com havia entès l’electorat el procés de renovació culminat el passat Congrés Nacional celebrat el dia 1 d’octubre d’aquest any, és a dir fa poc més d’un mes i mig.

És important senyalar que unes eleccions espanyoles no són l’escenari idoni per a fer aquest tipus d’exercici, perquè se’m entengui, Esquerra sempre treu uns percentatges de vot més minsos en les espanyoles que en la resta d’eleccions (exceptuant les atípiques eleccions al Congrés del 2004).
Cal dir, que abans d’aquest Congrés Nacional, totes les enquestes publicades a l’estiu pronosticaven a ERC la pèrdua de representació a Madrid, la qual cosa es va anar corregint amb l’entrada en escena de la nova Executiva, i tot l’esforç en la campanya electoral s’han centrat en capgirar les esmentades enquestes.

A ERC la sensació després dels resultats és força positiva, la tendència clarament negativa del anterior cicle electoral s’ha trencat, i s’ha pogut mantenir la representació tal com la teníem, és a dir, en tres diputats al Congrés.

Fent un anàlisi ràpid, la dada més clarificadora que posa en relleu aquest canvi de tendència, és que per primer cop a la història, ERC treu un percentatge de vot més elevat en les Eleccions al Congrés que en les Eleccions al Parlament immediatament anterior; aquesta és la dada clau que indica que el canvi de tendència finalment ha arribat. Òbviament, el resultat no és extraordinari, però és bo, tenint en compte el que he esmentat anteriorment, i indica el principi d’un llarg camí, la qual cosa ja és motiu per estar satisfets.

A Sant Feliu concretament, la sensació és prou bona, i és que per primer cop des del 2008 (cinc convocatòries electorals) hem superat els mil vots; si analitzem els percentatges eleccions rere eleccions (de forma cronològica), de les municipals del maig a les eleccions generals hem perdut només un 0,01% de percentatge, dic això, perquè al llarg de la història les eleccions generals sempre han suposat una davallada en percentatge molt més significativa respecte a les eleccions (municipals, al Parlament o Europees) que s’havien celebrat immediatament anteriors; per exemple la davallada menys important, en el passat havia estat del 0,60% als anys 90 i la més important de més de 4 punts més recentment.
Per tant; la feina feta fins ara és prou vàlida i ens ha de servir de far cap el futur; també va bé que els resultats ens hagin indicat que el camí no serà planer, ni molt menys, i això ens mantindrà sempre alertes per seguir treballant.

Finalment, des de la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya de Sant Feliu de Llobregat volem donar les gràcies als 1019 conciutadans que van dipositar la seva confiança a les urnes. Continuarem treballant per no defraudar-vos.

Cessament definitiu

L’auditori és ple a vessar, i una veu conjunta canta la tornada de l’Estaca, interpretada per Gorka Knörr. Es respira una sensació especial, la notícia més esperada de les últimes dues dècades fa poc més de mitja hora que corre de boca en boca. En aquests moments em sembla que estic dins d’un documental de la transició, potser per l’aura del moment, per les sensacions que es respiren d’inici d’un canvi clau.

Per raons d’edat no vaig viure la transició en primera persona, però per motius de formació vaig poder analitzar del dret i del revés aquest procés; ho dic perquè va ser una bona oportunitat de conèixer el punt de vista de molts autors especialitzats. L’anomenada transició no és un fenomen circumscrit a unes dates exactes; alguns analistes situen la fi de la transició a partir de l’aprovació de la Constitució i en les primeres eleccions democràtiques; d’altres, en la resolució del cop d’Estat i en la primera majoria absoluta del PSOE; alguns encara la situen coincidint amb l’entrada a la Unió Europea, l’any 86 com a punt culminant.
Sempre he pensat que la Transició espanyola no és un procés acabat, perquè tal procés mai no ha existit; si més no, no ha existit en tota la profunditat democràtica necessària (podria omplir cent pàgines per armar-me de raons, la qual cosa no faré ara) Faig aquesta puntualització perquè certs cronistes de l’actualitat ja han aprofitat per descriure el comunicat d’ETA, de cessament de l’activitat armada, com al final de la transició espanyola, si més no al País Basc; oblidant o obviant que si al País Basc hi ha hagut conflicte armat fins els nostres dies, és precisament per la falta d’un veritable procés que transités de la dictadura franquista a un altre estadi.

Que un grup armat cessi la seva activitat, no implica necessàriament l’existència de Pau. Per entendre’ns, en una guerra la fi de combats no implica la pau, o algú està capacitat per dir que l’any 1940, per exemple, la societat espanyola vivia en un marc i en un context de Pau?
La Pau implica la construcció d’un marc social on no hi hagi conflictivitat de cap tipus; Pau vol dir que els drets d’una majoria àmplia estiguin garantits lliurament. Entendre el concepte pau, en tota la seva amplada i magnitud, és la primera pedra per a la seva construcció.

La Pau depèn molt de tots els sectors de la societat basca, però depèn molt, també, de la capacitat de la societat espanyola d’assumir certes coses, i depèn molt de la capacitat de la dreta espanyola, i els seus mitjans afins, de no instrumentalitzar mai més aquest conflicte, i d’aquí ve el meu escepticisme en aquest procés.
Aquesta dreta sap perfectament, encara que ho dissimuli, que un context de vencedors i vençuts no acaba el conflicte; heus aquí les seves pors, els seus titulars, els seus objectius. Aquest context, ideal per a ells, no acabaria amb el conflicte, no portaria la pau. La violència (que no necessàriament ha de ser armada) es podria retrogenerar al cap de cinc, deu o quinze anys, i aquesta dreta podria altra vegada instrumentalitzar el conflicte, per continuar la seva construcció nacional al País Basc, i per continuar obtenint redits electorals a qualsevol racó d’Espanya.

Està la societat espanyola capacitada per assumir la Pau? Pau vol dir que s’entreguin les armes, pau vol dir demanar perdó a les víctimes , etc…. però pau també vol dir assumir que Arnaldo Otegi pugui ser candidat a Lehendakari, (qui sap?, potser ho arribi a ser) , vol dir assumir que no tan sols s’acosten presos a Euskal Herria, sinó que amb el temps, se n’alliberen una bona part. Vol dir entendre per què tot el món Abertzale parla de víctimes a les dues parts del conflicte. Personalment no veig la societat espanyola capacitada per assumir la pau…..la pau que he intentat explicar, si més no.

Per construir la pau d’aquí un temps, l’Estat espanyol haurà d’haver fet el seu comunicat, no de la forma anacrònica dels militants d’ETA , òbviament, sinó que la seva política haurà de construir mica a mica aquest comunicat, i haurà de portar intrínsicament la fi de la seva construcció nacional al país basc, entre moltes altres coses. Per tant, per veure una veritable pau caldrà veure, no ara, sinó d’aquí uns anys, el cessament definitiu de la construcció nacional espanyola en aquells territoris que aspirin a quelcom més que pertànyer a un Estat centralista i Jacobí.

Allò il·legítim i indecent

“Prefereixo que m’inhabiliti l’Estat per una decisió que ajuda al meu poble, a que m’inhabiliti el meu poble per una decisió que ajuda l’Estat”. La sentència la va dir l’Alcalde de Sant Vicenç dels Horts, Oriol Junqueras, al Ple Municipal d’aquesta vila, després d’haver escoltat els advertiments dels regidors dels grups municipals del PSC i el PP, segons els quals si l’equip de govern municipal no rectificava la decisió de no retornar la bestreta del 2009 que li reclama l’Estat, aquest el podria inhabilitar de les seves funcions públiques.

L’equip de govern de Sant Vicenç ha enviat un requeriment a l’Estat per no haver de retornar 473 mil euros de la bestreta, coincidint en un moment de crisi, com l’actual, en què els municipis han hagut d’assumir la prestació de més serveis; el 30% dels serveis que assumeixen els Ajuntaments l’haurien de prestar altres administracions.
Amb aquesta decisió, es crea una mesura de pressió davant una injustícia i una il·legitimitat de l’Estat espanyol amb els municipis, i el que tal vegada, és més rellevant, un corrent d’opinió al qual ja s’hi han sumat diversos municipis del Principat.

Es pot parlar d’il·legitimitat greu, si tenim en compte que l’estat espanyol va calcular malament la bestreta el 2009, prevenint erròniament i mal intencionadament, la situació econòmica d’aquest 2011. Els Ajuntaments van assumir com a referència aquesta previsió de la perspectiva econòmica, calculada en funció dels ingressos previstos de l’IRPF, IVA, i impostos especials, que feia l’estat, a l’hora de contraure unes despeses.

En segon terme, és il·legítim demanar als municipis catalans el retorn de 576 milions d’euros, càlcul total de la bestreta, quan és l’Estat qui té més marge per reduir el dèficit públic, ja que només eliminant ministeris com els de Cultura, Educació i Sanitat, competències transferides a les Autonomies, es podrien estalviar fins a 7850 milions d’euros, que és el que costen. Cal fer èmfasi en aquest apartat; que la primera economia europea, Alemanya, ha fet reduccions dràstiques en la seva despesa militar; Espanya, com no, no ha variat ni un euro a la baixa els seus pressupostos en defensa.

És indecent que, alhora, es malgastin una gran quantitat de milions d’euros practicant una política nefasta en infraestructures. L’estat espanyol té compromesos, pel cap baix, uns 37 mil milions d’euros en construcció de Trens de Gran Velocitat. Tots sabem que els TGV construïts fins ara han estat totalment improductius, propis d’un Estat obstinat en el centralisme més malaltís. En canvi, l’única infraestructura realment prioritària per a l’economia espanyola, però també catalana (heus aquí el problema) és la construcció del corredor mediterrani, que a hores d’ara no és més que una reivindicació.

Finalment, és indecent que es demani el retorn de la bestreta als municipis en el moment actual, mentre que cada any el 10% del PIB català és transferit a l’Estat (20mil milions d’Euros), l’anomenat dèficit fiscal; a Alemanya aquest dèficit dels Lands està limitat constitucionalment en un 4.25%. Amb aquestes dades no és d’estranyar , tampoc, que Kenneth Rogoff, execonomista en cap del FMI digués que “Catalunya, aïllada seria un dels països més rics del món”.

Aquesta setmana s’han celebrat els cent dies de la composició dels nous ajuntaments. En el primer editorial del nou alcalde de Sant Feliu, al Butlletí, a inicis de juny, se’ns parlava d’igualtat d’oportunitats i d’abordar compromisos socials. No n’hi ha prou anomenant la capa de pintura dels tres passos sota la via com una mesura que demostra conviccions, al meu entendre calen mesures més concretes. Com per exemple, negar-se a retornar la bestreta, que en el cas de Sant Feliu ha suposat un total de gairebé un milió d’euros, la qual cosa permetria prestar uns serveis als santfeliuencs de més qualitat.
Si, és ben cert, potser és una mesura poc efectiva en termes econòmics, ja que l’estat té la potestat de descomptar-los de la transferència de l’any següent, però si més no conscienciaríem bona part de la societat que la relació actual estat-municipis és realment injusta.

Personalment prefereixo un Ajuntament que fa passos per combatre la gran injustícia de l’Estat envers Catalunya i que fa pedagogia als ciutadans més escèptics i menys informats al respecte, amb mesures com ara la insubmissió fiscal, a un Ajuntament que paga sense denunciar les injustícies d’aquest cas.
Hauríem de tenir molt clar, en ple segle XXI, que la política social més efectiva avui en dia és la creació d’un estat propi.

Moltes gràcies

Al PSOE i al PP espanyols, moltes gràcies. Gràcies per dur a terme una reforma de la Constitució en temps record, ja que en una setmana i mitja es van treure el tema de la màniga i van fer possible la reforma de la Constitució, que limita el deute de les autonomies per llei.
Us agraeixo haver fet possible que un autodenominat moderat declari “trencat el consens constitucional de la transició” i parli sense embuts de la seva transició nacional, el que en català normal i entenedor diríem procés cap a la independència.
Gràcies també per demostrar-nos que la vostra Constitució és fàcilment reformable, malgrat que a les lliçons de Dret Constitucional, per cert exercides per un d’aquests diputats del PSC a Madrid qui no ha tingut cap empatx votant-hi a favor, sempre ens van ensenyar que les reformes constitucionals no eren gens fàcil que es produïssin i que si es duien a terme sempre havien de ser amb un gran consens de totes les forces polítiques.

Al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, moltes gràcies. Gràcies per aquesta interlocutòria contra la immersió lingüística i haver fet tremolar així els fonaments del país. Heu demostrat, sense pretendre-ho, que poques coses creen tant consens a Catalunya com la llengua, i heu fet possible que la Diada hagi estat la més reivindicativa dels últims anys. Ara podem ser conscients que aquesta línia vermella difícilment la podreu travessar; per mi ho podeu intentar, podeu insistir-hi, i d’aquesta manera aconseguireu sumar un bon grapat més de catalans cap a l’independentisme.

Al PP de Sant Feliu de Llobregat, moltes gràcies. Gràcies per no assistir a la ofrena institucional de l’onze de setembre a Sant Feliu, i per no assistir tampoc a la concentració davant de l’Ajuntament a favor de la immersió lingüística. Amb aquests dos gests heu demostrat el que penseu.
Amb actituds com aquestes demostreu que els quatre regidors de què gaudiu son del tot immerescuts, producte d’una conjuntura nacional específica.
Quan un regidor no fa acte de presència en els actes institucionals no es mereix aquesta representació pública; i si aquest acte és la ofrena institucional de la Diada, encara amb més èmfasi m’atreveixo a dir-ho.

Al Bisbat de Sant Feliu, moltes gràcies. Gràcies per obligar els Campaners a retirar la senyera del campanar de la Catedral. Heu demostrat així que l’antiga església catalana s’ha esfumat amb el pas dels anys, si més no al nostre poble. Les vostres patètiques justificacions: “la senyera molestava a alguns veïns”, o “la senyera és un símbol polític i no es pot penjar en una institució neutral”; són sentències que valen el seu pes en or; i que demostren tota una línea de pensament del Bisbat santfeliuenc, més en concordança en èpoques pretèrites, i que ara ens heu demostrat que paga la pena que ens esforcem a erradicar. Amb la vostra decisió, heu fet possible treure a la llum publica, no solament a la santfeliuenca, molt avesada des de fa set anys al vostre tarannà (cal recordar la vostra targeta de presentació, quan vàreu estar a punt de tirar pel terra les festes de tardor, per exemple), sinó que amb el tema que ens ocupa, la senyera, heu ensenyat al país sencer com sou; i com deia un bon article, això només és la punta de l’iceberg; esperem doncs mostrar l’iceberg sencer.

A tots ells moltes gràcies; per demostrar que l’activisme polític continua essent del tot indispensable. Gràcies, per aconseguir que amb els vostres gestos cada dia més catalans tendeixin cap al pensament independentista.

Finalment gràcies per la força que em doneu; sou el convenciment més clar i explícit que l’independentisme és una força imprescindible a l’Ajuntament de Sant Feliu, i és en dies com aquests que més clar ho veig.